Atención: Tu navegador no soporta algunas funcionalidades necesarias. Te recomendamos que utilizes Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Raig Verd Editorial

narrativa Y pensamiento

Primeres pàgines de BINTI de Nnedi Okorafor

Primeres pàgines del llibre Binti, de Nnedi Okorafor. Traducció de Bel Olid.
Us oferim les primeres pàgines de Binti, de Nnedi Okorafor. Traducció de Bel Olid. Molt aviat us avisarem dels enviaments d'aquest llibre per als subscriptors de Raigs Globulars.

Ja sabeu que si el voleu comprar i rebre'l, amb la resta d'aixèters subscriptors de Raig Verd, ho podeu fer aquí fent una aportació de 14€ (recorda enviar-nos un correu per avisar-nos!). O us podeu subscriure a Raig Verd, i sempre és un bon moment!

Aquest llibre ofereix el conte addicional de Binti, Foc sagrat, de l'edició especial de Binti.

Binti


Vaig engegar el transportador i vaig resar per dins. No tenia ni idea de què faria si no funcionava. El meu transportador era barat, i ni que fos una goteta d’humitat o, el que era més probable, un granet de sorra, provocaria un curtcircuit. No anava bé i la majoria de vegades l’havia d’engegar una vegada i una altra perquè funcionés. Ara no, sisplau. Ara no, pensava. 
El transportador va tremolar a la sorra i vaig aguantar la respiració. Petit, pla i negre com una pedra de pregària, va fer un zumzeig suau i després es va alçar lentament de la sorra. Per fi va fer la força per alçar la càrrega. Vaig somriure. Ara podia arribar a la llançadora. Vaig agafar-me una mica d’otjize del front amb l’índex i em vaig agenollar. Llavors vaig tocar la sorra amb el dit i hi vaig enfonsar l’argila vermella d’olor dolça. «Gràcies», vaig xiuxiuejar. Fins a la llançadora havia de caminar poc menys d’un quilòmetre per la carretera fosca del desert. Ara que el transportador funcionava, hi arribaria a temps. 
Em vaig redreçar, vaig parar i vaig tancar els ulls. Ara notava a les espatlles el pes de tota la meva vida. Per primer cop en la vida desafiava la part més tradicional de mi. Marxava en plena nit i no en tenien ni idea. Els nou germans, tots més grans que jo excepte la meva germana i el meu germà petits, no s’ho haurien imaginat ni de broma. Els pares no s’haurien pensat mai que faria una cosa així. Quan s’adonessin del que havia fet i on anava, jo ja seria fora del planeta. Quan ja no hi fos, els pares es cridarien l’un a l’altra que no tornaria a trepitjar casa seva. Les meves quatre tietes i els meus dos oncles que vivien al mateix carrer cridarien i criticarien entre ells que havia escandalitzat tota la nissaga. Seria una pària. 
«Endavant», li vaig xiuxiuejar suaument al transportador, picant amb el peu a terra. Les anelles primes de metall que duia als dos turmells van dringar com picarols, però vaig tornar a picar amb el peu a terra. Un cop engegat, el transportador funcionava millor si no el tocava. «Endavant», vaig repetir. La suor em perlejava la cella. Com que res no es movia, vaig arriscar-me a fer una empenteta a les dues maletes grosses que hi havia a sobre del camp de força. Es van moure fàcilment i vaig sospirar alleujada. Com a mínim tenia una mica de sort. 
*** 
Un quart més tard comprava un bitllet i pujava a la llançadora. El sol començava a apuntar per l’horitzó. Vaig avançar entre els passatgers asseguts, molt conscient que anava picant a la gent a la cara amb els extrems frondosos dels cabells trenats, i vaig enganxar els ulls a terra. Tenim els cabells gruixuts i els meus han sigut sempre molt gruixuts. La meva tieta gran en deia «ododo» perquè creixien salvatges i densos com la gespa de l’ododo. Just abans de marxar, m’havia enrotllat els cabells trenats amb otjize fresc d’olor dolça que havia fet especialment per a aquest viatge. Ves a saber què els devia semblar el meu aspecte a aquesta gent que no coneixien tan bé la meva. 
Una dona es va apartar de mi en passar, amb una ganyota com si acabés d’ensumar alguna cosa fastigosa. «Perdó», vaig xiuxiuejar, vigilant els peus i intentant ignorar els esguards de gairebé tothom de la llançadora. Però no podia evitar mirar al voltant. Dues noies que potser eren un parell d’anys més grans que jo es van tapar la boca amb unes mans tan pàl·lides, que semblava que no els hagués tocat mai el sol. Tothom feia cara de tenir el sol per enemic. Jo era l’única himba de la llançadora. De seguida vaig trobar un seient i hi vaig anar. 
La llançadora era un dels models nous i elegants que semblaven bales com les que feien servir els professors per calcular els coeficients balístics als exàmens de l’institut. Aquestes lliscaven ràpid sobre la terra fent servir una combinació de corrent d’aire, camps magnètics i energia exponencial; una embarcació fàcil de construir si tenies l’equip i el temps necessaris. També era un vehicle adequat per al terreny càlid del desert, on les carreteres que sortien de la ciutat estaven en condicions terribles. A la meva gent no li agradava marxar de casa. Vaig seure al darrere per poder mirar pel gran finestral. 
Veia les llums de la botiga d’astrolabis del pare i l’analitzador de tempestes de sorra que havia construït el meu germà a dalt de tot de l’Arrel, que és com en dèiem de la casa enorme dels pares. Hi havien viscut sis generacions de la meva família. Era la casa més vella del poble, potser la més vella de tota la ciutat. Era feta de pedra i ciment, fresca de nit, càlida de dia. I estava cosida de panells solars i coberta de plantes bioluminescents a les quals els agradava deixar de brillar just abans de l’alba. La meva habitació era a l’últim pis de la casa. La llançadora va començar a moure’s i vaig observar la casa fins que vaig deixar de veure-la. «Què faig?», vaig xiuxiuejar. 
Al cap d’una hora i mitja, la llançadora va arribar al port de llançament. Vaig ser l’última a baixar-ne, que va estar bé perquè la imatge del port de llançament em va atabalar tant, que vaig estar uns segons sense poder-me moure. Portava una rapa vermella llarga, sedosa com l’aigua, un tallavents resistent i encarcarat de color taronja, sandàlies primes de pell i els braçalets dels turmells. No tenia ningú al voltant que anés vestit així. Només veia vels i vestits clars i onejants; no hi havia cap dona que ensenyés els turmells, i encara menys que fes dringar turmelleres d’acer. Vaig respirar per la boca i vaig notar la calor a la cara. 
«Burra burra burra», vaig xiuxiuejar. Els himba no viatgem. Ens estem quietons. La nostra terra ancestral és la vida; si te n’apartes, minves. Fins i tot ens hi cobrim el cos. Otjize és terra vermella. Aquí al port de llançament, la majoria eren khoush i n’hi havia uns quants més que tampoc no eren himba. Aquí era forastera, quedava fora. «En què devia estar pensant?», vaig xiuxiuejar. 
Tenia setze anys i no havia sortit mai de la meva ciutat, ja no diguem arribar fins a una estació de llançament. Estava sola i acabava de deixar la meva família. Havia tingut un cent per cent de possibilitats de casar-me i ara havien baixat a zero. Cap home no voldria una dona que s’hagués escapat. Amb tot, més enllà de destruir la perspectiva d’una vida normal, havia tret una nota tan alta als exàmens planetaris de matemàtiques que la Universitat Oomza no només m’havia acceptat, sinó que s’havia compromès a pagar-me totes les despeses perquè hi pogués anar. Fes el que fes, en realitat no faria mai una vida normal. 
Vaig mirar al meu voltant i immediatament vaig saber què havia de fer. Vaig dirigir-me al taulell d’ajuda. 
*** 
L’agent de seguretat de l’estació em va escanejar l’astrolabi; en va fer un escaneig profund. Vaig quedar marejada del xoc, vaig tancar els ulls i vaig respirar per la boca per estabilitzar-me. Només per sortir del planeta els havia de donar accés a tota la meva vida: jo, la meva família i totes les prediccions per al meu futur. Em vaig quedar allà, glaçada, sentint la veu de la mare dins del cap. «La nostra gent no va a Uni Oomza per un motiu. Et volen per aprofitar-se’n, Binti. Si hi vas, et convertiràs en la seva esclava.» No podia evitar examinar la part de veritat que podien tenir les seves paraules. Encara no hi havia ni arribat i ja els havia ofert la meva vida. Volia demanar-li a l’agent si ho feia amb tothom, però em va fer por ara que ja ho havia fet. En aquest moment podien fer-me el que volguessin. Valia més no donar problemes. 
Quan l’agent em va tornar l’astrolabi, vaig resistir-me a la necessitat de prendre-l’hi d’una revolada. Era un home khoush, gran, tan gran que tenia el privilegi de dur el turbant més negre i la cara velada. Tenia les mans tremoloses i tan plenes de nusos i d’artritis que gairebé li va caure l’astrolabi. Anava encorbat com una palmera moribunda i quan va dir: «No has viatjat mai, t’he d’escanejar sencera. No et moguis d’on ets», la veu li va sonar més seca que el desert roig que envoltava la meva ciutat. Però em va llegir l’astrolabi tan ràpid com el pare, cosa que em va impressionar i em va fer por alhora. L’havia empès a obrir-se xiuxiuejant-li unes quantes equacions triades i les mans, que de sobte eren fermes, van marcar les esferes com si fossin seves. 
Quan va acabar, em va fitar amb uns ulls de color verd clar que semblaven veure-hi més al fons de mi que l’escàner de l’astrolabi. Al meu darrere hi havia gent i m’adonava que xiuxiuejaven, reien en veu baixa i una criatura mormolava. A la terminal hi feia fresca, però jo notava la calor de la pressió social. Em feien mal les temples i tenia un formigueig als peus. 
—Enhorabona —va dir-me amb la seva veu resseca, oferint-me l’astrolabi. 
Vaig arrufar el front, confusa. 
—Per què? 
—Ets l’orgull del teu poble, nena —em va dir, mirant-me als ulls. Llavors va somriure àmpliament i em va donar un copet a l’espatlla. Acabava de veure tota la meva vida. Sabia que m’havien acceptat a la Uni Oomza. 
—Ah —se’m van omplir els ulls de llàgrimes—. Moltes gràcies, senyor —vaig dir, amb la veu ronca, mentre agafava l’astrolabi. 
Vaig avançar ràpidament entre la gentada de la terminal, massa conscient de la proximitat. Vaig pensar a buscar un lavabo per posar-me més otjize a la pell i recollir-me els cabells, però vaig continuar avançant. La majoria de la gent de la terminal, plena de gom a gom, portava la roba blanca i negra dels khoush: les dones anaven embolicades de blanc amb cinturons i vels de colors i els homes, embolicats de negre com esperits poderosos. A la televisió n’havia vist molts i a la ciutat també n’hi havia aquí i allà, però no havia estat mai envoltada d’un mar de khoush. Això era la resta del món i per fi jo hi era. 
Mentre feia cua per passar el control d’abans d’embarcar, algú em va estirar els cabells. Em vaig girar i vaig trobar un grup de dones khoush. Em miraven fixament; tothom que tenia al darrere em mirava. 
La dona que m’havia estirat la trena es mirava els dits i se’ls fregava els uns amb els altres, amb el front arrufat. Els caps dels dits se li van quedar de color vermell ataronjat del meu otjize. Se’ls va ensumar. 
—Fa olor de flor de gessamí —va dir a la dona que tenia a l’esquerra, sorpresa. 
—No fa olor de merda? —va dir una dona—. Diuen que fa olor de merda perquè és merda. 
—No, segur que porta flors de gessamí. Però és dens com la merda. 
—Però els cabells són de veritat? —va preguntar una altra dona a la que es fregava els dits. 
—No ho sé. 
—Aquests «refregaterres» són fastigosos —va escopir la primera dona. 
Jo em vaig limitar a girar-me un altre cop, amb les espatlles encongides. La mare m’havia aconsellat que no digués res si hi havia khoush. El pare m’havia explicat que quan hi havia mercaders khoush que venien a la nostra ciutat a comprar astrolabis, intentava fer-se tan petit com podia. «O faig això o començaria una guerra amb ells que hauria d’acabar», deia. El pare no creia en la guerra. Deia que la guerra era el mal, però que si vingués s’hi rabejaria com la sorra a la tempesta. Llavors resava una mica als Set per allunyar la guerra i una mica més per segellar les seves paraules. 
Vaig tirar-me les trenes endavant i vaig tocar l’edan que duia a la butxaca. Vaig deixar que la ment s’hi concentrés, en l’objecte, en la seva llengua estranya, en el seu metall estrany, en el seu tacte estrany. Havia trobat l’edan vuit anys enrere, quan una tarda explorava la sorra dels deserts interiors. «Edan» era la manera d’anomenar en general qualsevol artefacte massa vell perquè ningú sabés com funcionava, tan vell que ara només era art. 
El meu edan era més interessant que qualsevol llibre, que qualsevol nou disseny d’astrolabi que fes a la botiga del meu pare i que aquestes dones segurament es matarien per poder comprar. I era meu, el duia a la butxaca, i aquestes tafaneres que tenia al darrere no ho sabrien mai. Les dones parlaven de mi, els homes segurament també. Però ningú no sabia què tenia, on anava, qui era. Que xafardegessin i jutgessin. Per sort, van entendre que no m’havien de tornar a tocar els cabells. A mi tampoc no m’agrada la guerra. 
El guarda de seguretat va arrufar les celles quan vaig fer un pas endavant. Al seu darrere hi veia tres entrades, la del mig duia a la nau anomenada «Tercer Peix», la nau que havia d’agafar per anar a Uni Oomza. La porta era grossa i rodona i estava oberta, i portava a un passadís llarg il·luminat amb llums blaves suaus. 
—Passi endavant —va dir el guarda. Duia l’uniforme de tot el personal de rang baix de l’estació de llançament, una túnica blanca i llarga i guants grisos. Només havia vist l’uniforme a les històries d’entreteniment i als llibres, i volia riure, malgrat tot. Estava ridícul. Vaig passar endavant i tot es va tornar vermell i càlid. 
Quan l’escàner corporal va xiular per assenyalar que havia acabat, el guarda de seguretat va ficar la mà directament a la meva butxaca esquerra i en va treure el meu edan. Va portar-se’l a la cara amb una ganyota profunda. 
Jo m’esperava. Què n’havia de saber? 
Inspeccionava la forma de cub estrellat, en pressionava els múltiples punts amb els dits i en mirava els símbols estranys que jo havia passat dos anys intentant desxifrar, sense èxit. El tenia a l’altura de la cara per veure’n millor els tirabuixons i girs intricats de color blau i negre i blanc, semblants als llaços que es posen al cap a les nenes quan fan onze anys i passen el ritu de l’onzè any. 
—De què està fet? —va preguntar el guarda, passant-lo per un escàner—. No el reconeix com a cap metall conegut. 
Vaig arronsar-me d’espatlles, massa conscient que la gent que tenia al darrere fent cua m’estava observant. Segurament els semblava un d’aquells que viuen en coves al desert interior i que estan tan ennegrits pel sol que semblen ombres amb potes. No m’enorgulleix de dir que duc sang del Poble del Desert per part de la família del pare, i d’aquí em venen la pell fosca i els cabells tan densos. 
—El teu carnet d’identitat diu que ets harmonitzadora, una mestra que construeix els millors astrolabis —va dir—. Però aquest objecte no és un astrolabi. L’has construït tu? I com pots construir una cosa i no saber de què està feta? 
—No l’he construït jo —vaig dir. 
—I qui l’ha construït? 
—És… només és una cosa molt vella —vaig dir—. No té matemàtica ni corrent. Només és un aparell computatiu inert que porto perquè em doni sort —això en part era mentida. Però ni jo sabia exactament què podia fer i què no. 
L’home semblava que volia fer més preguntes, però va callar. Per dins, vaig somriure. Els guardes de seguretat del govern només estudiaven fins als deu anys, però per la feina que feien estaven acostumats a donar ordres a la gent. I sobretot se sentien superiors a la gent com jo. Segons sembla, eren iguals a tot arreu, fossin de la tribu que fossin. No tenia ni idea de què era un «aparell computatiu», però no volia que es notés que jo, una pobra noia himba, sabia més que ell. Davant d’aquesta gent, no. Així que em va fer passar ràpidament i, per fi, vaig estar davant la porta de la meva nau. 
No veia el final del passadís, així que em vaig mirar l’entrada. La nau era una peça magnífica de tecnologia viva. El Tercer Peix era una miri 12, una mena de nau emparentada de prop amb les gambes. Les miri 12 eren criatures estables i tranquil·les amb exoesquelets que podien aguantar les dures condicions de l’espai. Estaven millorades genèticament perquè tinguessin tres cambres de respiració dins del cos. 
Els científics sembraven plantes de creixement ràpid dins d’aquestes sales enormes que no només produïen oxigen a partir del CO2 que s’hi feia arribar des d’altres parts de la nau, sinó que també absorbien el benzè, el formaldehid i el tricloroetilè. Era de la tecnologia més impressionant que havia estudiat mai. Un cop instal·lada a la nau, estava decidida a convèncer algú que em deixés veure una d’aquestes sales increïbles. Però, de moment, no pensava en la tecnologia de la nau. Ara era al llindar, entre casa meva i el meu futur. 
Vaig entrar al passadís blau.